spettacolo per il gemellaggio tra le tifoserie

En un partit gens important per les aspiracions del Genoa, però vital pel Nàpols, per continuar lluitant pel títol, o com a mínim, mantenir-se en posicions de Lliga de Campions, els nostres jugadors no van voler amargar la festa napolitana i van jugar un partit de pur tràmit. Amb sis jugadors titulars fora de joc, Milanetto, Palacio i Dainelli, suspesos i Veloso, Jankovic i Rossi, lesionats, el Genoa va saber situar-se bé durant els primers minuts, cosa que va accentuar el nerviosisme dels napolitans. La línia de defensa a mida que passava el temps s’anava consolidant, cosa que va permetre realitzar bons contra-atacs que no van reeixir. Eduardo va ser clau per evitar la finalització de les arribades napolitanes.

A la segona part, el Nàpols va augmentar la intensitat i les seves oportunitats, fins que a vuit minuts del final, Hamsik aconseguia el gol del triomf pel Nàpols i el San Paolo esclatava d’alegria.

La pluja constant que va caure durant tot el partit, a vegades, també va dificultar el joc dels dos equips. Una cosa a destacar d’aquest partit va ser el debut de Destro i Polenta i un nou debut de Jelenic.

Felicitar al Nàpols per aconseguir la classificació per la propera edició de la Champions League. En definitiva, un “spettacolo per il gemellaggio tra le tifoserie”. “Auguri fratelli napoletani!”

I ara, a enviar la Samp a la B!

Molt bé Genoa, molt bé!

Un partit per l’esperança, sobretot per la gran remuntada dels nostres nois. El partit va començar amb un ai al cor pels rossoblu, ja que, com aquell qui diu, quan encara s'estaven acomodant els aficionats a les grades del Luigi Ferraris, al minut 3, va arribar el primer gol del Lecce obra de David Di Michele. Als surenys no li va durar molt l'alegria, ja que 7 minuts més tard, als 10', Antonio Floro Flores va posar la igualtat amb un bon xut, passada en vertical de Rafinha.

Quan es complia exactament la primera mitja hora de joc, Di Michele, una altra vegada, va avançar als seus i semblava que s'anaven al descans amb un resultat favorable a Lecce. El Genoa perdia 2-1, però va aparèixer Rodrigo Palacio, va posar la cama en una sèrie de rebots per empatar a dos minuts de la mitja part 43. J
a en la segona part, Rodrigo de cap, a la sortida d'un córner al primer pal, va calçar el 3-2 pels grifoni. Amb aquests, ja son 7 els gols de Palacio en els 24 partits que porta jugats amb el Genoa. I sense donar temps de resposta ni de recuperació al Lecce, el Genoa va donar el definitu cop de KO, amb un nou gol de Floro Flores, el sisè en els seus 14 partits com a rossoblu. Un bon partit de tots els jugadors, sobretot gràcies a que ningú es va donar mai per vençut. Jornada 34, amb 45 punts. La salvació matemàtica ja és un fet, cosa que no pot dir el segon equip de la ciutat. L’any que ve, continuem a la Sèrie A!.

Així si!

El Genoa va golejar per 3 a 0 al Brescia en un partit on estava en joc la necessitat de sumar una victòria per escapar definitivament de les últimes posicions de la taula i enterrar per totes el risc del descens, no fos cas...sobretot desprès de dues derrotes seguides.

El Brescia va començar molt fort i ben situat, agafant de sorpresa als jugadors rossoblu, tot i que es van defensar molt bé. Eduardo va ser decisiu per manternir la porteria a zero. Va ser a la segona part, que el Genoa va apretar l'accelerador. En un contraatac per la dreta de Palacio al minut 14, esdevé en un centre, que Rafinha remata a porteria. Primer gol pels rossoblu. Nou minuts més tard és Criscitto que centra cap a Palacio, però un defensor del Brescia erra en el rebuig i marca en pròpia porta. Segon gol pels rossoblu. I ja quan la Gradinata Nord celebrava la victòria, Palacio inventa una gran assistència cap a Antonelli que amb una bonica vaselina envia la pilota al fons de la xarxa. Tercer gol pels rossoblu. Victòria amb triplet, gràcies al bon joc d'Eduardo Palacio. Beppe Iachini, entrenador del Bresci va ser xiulat durant tot el partit. A Marassi no s'oblida. Com tampoc va oblidar la Gradinata Nord a Vittorio Arrigoni, el cooperant italià segrestat i assassinat fa uns dies a Gaza. Es va exhibir una pancarta amb la llegenda "Ciao Vik". Finalitzada la jornada el Genoa està a l'11è lloc, amb 42 punts, a 9 dels llocs d'Europa i a 10 del descens. Per cert, la Sampdoria va tornar a perdre (3-0 contra el Milan) i ja està en llocs de descens.

Història del Genoa CFC - 3era part

Història del Genoa CFC - 3era part: 1945-1960

La travessia pel desert (i prestigi europeu)

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, el Genoa recupera el seu nom original: Genoa Cricket and Football Club. La lliga italiana queda dividida per la temporada 1945/46 en dos grups, l’Alta Italia, on jugaria el Genoa i el Centre-Sud. L’equip rossoblú quedaria 12è. L’any següent es torna a unificar la Sèria A amb 20 equips i passaria a la història per jugar-se el 3 de novembre de 1946, el primer derbi entre els dos grans equips de la ciutat: el Genoa i la Sampdoria (nou equip després de fusionar-se l’Andrea Doria i la Sampierdarenese). Aquell partit, amb el president de la República Enrico De Nicola a la grada, va ser guanyat per la Sampdoria per 3 a 0. El partit de la segona volta, jugat el 3 de març de 1947, també va tenir els colors Blucerchiati, 2 a 3. 

Durant els anys 1946 i 1950 el Genoa sempre acaba la lliga en una posició mitja de la taula, sent el 7è lloc, el màxim lloc aconseguit tant en aquells anys, com en els següents 40 anys (la temporada 1990/91 va quedar 4rt). D’aquells anys podem destacar a Juan Carlos Verdeal, Fosco Becattini, que jugaria un total de 425 partits i es convertiria en el jugador amb més partits jugats (superat només l’any 2002 per Gennaro Ruotolo). També aquells anys son anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president.

La temporada 1950/51 torna el desastre, al quedar últim i tornar a baixar per segona vegada a la Sèrie B. L’experiència del descens, durarà dos anys. La dècada dels cinquanta es caracteritza per ser anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president i tampoc trobem cap jugador que pugui destacar per sobre de la resta, a excepció del davanter Attilio Frizzi, que entre 1951 i 1957 va arribar a marcar 61 gols, sent actualment el tercer màxim golejador de la història del Genoa. També podem destacar el fitxatge de l’internacional uruguaià Julio Abbadie. La temporada 1959/60  el Genoa torna a descendre a la Sèrie B i a més a més, la comissió disciplinària de la Federació, acusa el club rossoblu de frau esportiu (intent de suborn a l’Atalanta) i el Genoa serà condemnat amb 10 punts menys de penalització que haurà de complir en la sèrie B. Allà estarà durant dos anys, fins que la temporada 1961/62 queda primer i tornar a la màxima competició. Aquella mateixa temporada guanya el primer títol europeu, la Copa dels Alps, al derrotar al Grenoble per 1 a 0, en la final disputada el 29 de juny de 1962. La Copa dels Alps, primer títol europeu del Genoa, va ser una competició internacional de prestigi,  jugada entre 1960 i 1987, primer per equips italians i suïssos i posteriorment també hi participarien equips alemanys i francesos. La temporada següent tornaria a guanyar un altre títol internacional, la “Copa de l’Amistat franco-italiana”, derrotant al AC Milan en la final per 2 a 1.

De la temporada 1963-64, podem destacar la segona Copa dels Alps guanyada pel Genoa, que l’1 de juliol de 1964 va vèncer al Catania en la final. D’aquell any, també podem destacar que el porter Mario Da Pozzo estaria 791 minuts imbatut, sent el tercer porter amb més minuts imbatut de la història de la lliga italiana. Un altre jugador que podem destacar és Gigi Meroni. Però també cal destacar l’artífex d’aquests triomfs, l’entrenador argentí Benjamín Santos, el qual, moriria l’estiu de 1964 en un accident de trànsit, deixant el Genoa orfe de tècnic.

No tocava perdre

Si bé en el darrer partit, els jugadors rossoblu els hi va faltar ambició, en la partit contra la Juventus ha faltat una mica més de sort. El partit que es jugava en horari de missa, va començar molt bé pels grifonis. Al minut 7, un autogol de la defensa de la Juventus avançava el Genoa en el marcador. La primera part es va caracteritzar per un joc lent dels bianconeri i per alguna que altra oportunitat de Floro Flores que no va saber aprofitar. La segona part, començava com un calc de la primera, però al revès. Al minut 5, Marco Rossi, es feia un autogol que significava l'empat local. Però set minuts més tard, ara si, Floro Flores aprofitava un centre d'Antonelli i enviava la pilota al fons de la xarxa. Novament els grifoni s'avançaven en el marcador. Però poc va durar l'alegria, ja que cinc minuts després empatava la Juventus amb un gol de Matri i finalment, si la venjança és un plat que se serveix fred Luca Toni va tenir l'oportunitat perfecta per venjança-se d'un Genoa que havia abandonat al gener sense massa remordiments. A 8 minuts pel final, Luca Toni marcava el tercer i definitiu gol per la Juventus i donava el triomf a l'equip de Torí. Realment una llàstima, perquè els jugadors grifonis havien fet mèrits per, com a mínim, marxar amb un punt cap a Gènova. Estem els 12è de la classificació amb 39 punts, a 14 punts dels llocs europeus i 8 del descens. Com a curiositat, la Sampdoria ja fa 7 partits que no guanya i està a només 1 punt de baixar a la B...

Història del Genoa CFC - 2ona part

Història del Genoa CFC - 2ona part: 1919-1945

A la recerca dels anys gloriosos

Amb la finalització de la guerra, la Federació Italiana decideix el 23 de setembre de 1919 otorgar al Genoa, el títol de campió de lliga de la temporada 1914-1915 que s'havia interromput pel conflicte bèl·lic. Així doncs, el Genoa guanya l’scudetto per setena vegada. A pesar de la postguerra, l'equip s'ha de refer i es contracten nous jugadors. En les dues primeres lligues, el Genoa arribaria fins la ronda final, però sense poder aconseguir el títol. L'estiu de 1920 Guido Sanguinetti es converteix en president i es fitxen nous jugadors com el porter De Prà, Moruzzi Morchio o Luigi Burlando. Però el millor fitxatge seria el d'Edoardo Catto, que arribaria a ser el màxim golejador de tots els temps en la història del Genoa. Malgrat tenir un bon equip, durant quatre campionats consecutius la mala sort, i decisions de la Federació va impedir guanyar títols. La temporada 1921-22, per exemple, la Federació es va escindir i el Genoa, juntament amb d'altres equips van crear el Campionat de la Confederació Italiana de Futbol. En aquell campionat, el Genoa va quedar 2on. La temporada següent i ja novament amb una sola federació i una sola lliga, l'equip rossoblu, reforçat amb jugadors com Bellini, Neri i novament Santamaria, esdevé campió, guanyant el vuitè títol de la història i recordat per haver-ho fet sense perdre un sol partit (record igualat pel Milan AC la temporada 1992-1993). L’estiu de 1922 el Genoa va ser un model d'exportació per al futbol internacional, sent el primer equip italià que va organitzar una gira per Amèrica del Sud. La temporada 1923/24 va ser igual d’exitosa que l'anterior i el Genoa guanyava el seu 9è títol de lliga, i últim fins aleshores.

El Genoa podria haver guanyat el seu desè títol l'any 1925, però el règim feixista de Mussolini li va prendre el campionat. La final la va jugar contra el Bologna i després de dos partits, guanyats per cada equip, es va jugar un tercer partit de desempat a Milà, però va haver-hi una invasió de camp per part de seguidors bolonyesos, alguns d’ells amb revòlvers, i això va descentrar els jugadors del Genoa que tot i anant guanyant van acabar empatant. L’àrbitre va considerar nul els minuts posteriors a la invasió i va declarar que el Gènoa era el vencedor del partit. Les fortes pressions del règim feixista a través de l'alcalde de Bolonya, van fer desistir la Federació de proclamar el Genoa campió i va decidir que es jugues un altre partit de desempat a Torí, on novament es va concloure amb un empat i hi va haver enfrontaments entre ambdues aficions. Aquest fet va implicar una suspensió fins el setembre. El Genoa va ser avisat d’un nou partit a Milà, amb molt pocs dies d’antelació i sense poder fer cap entrenament, en canvi, el Bologna, en una estratègia de l’alcalde, ja sabia des de feia setmanes la data del partit, i no havia deixat mai la preparació de la final. El partit el va guanyar el Bologna també amb decisions poc imparcials de l'àrbitre. Amb totes aquestes irregularitats li van arrabassar posteriorment al Genoa l'oportunitat de cosir-se a la samarreta, el distintiu de l' "Stella d'Oro" una estrella daurada de cinc puntes, reconeixement que fa la Federació des de l'any 1958 a l’equip que guanya 10 lligues.

Des de llavors el club es converteix en una ombra d’aquells vencedors, coincidint també amb un canvi generacional i a partir de 1926 de la total professionalització del futbol italià. Paral·lelament a aquells anys, el règim feixista obliga al Genoa a imposar els seus símbols i a italianitzar el nom, convertint-se en “Genova 1893 Circolo del Calcio”. A més, l’any 1927 l'entrenador Garbutt (pressionat pels feixistes per ser britànic), dimiteix d'entrenador i es fa càrrec de l’equip De Vecchi. I també dirigents feixistes entren a formar part de la directiva, per ordre del règim de Mussolini.

En els campionats de 1925-26 i 1926-27 el Genoa va quedar tercer i quart respectivament. A partir de l’any 1929 la Federació instaura la Sèrie A, tal i com la coneixem avui en dia. Si tenim en compte, que l’any 1898 té lloc el primer campionat italià i fins 1929, es disputa en diferents formats, i en referència a la Classificació perpètua del campionat italià de futbol de 1898 a 1929, classificació dels resultats obtinguts per tots els equips que han participat al menys en una edició, trobarem el Genoa com a primer equip classificat. Durant els anys 1929 i 1930 el Genoa viu la seva primera experiència en competició europea, al jugar la Copa Mitropa, tot i que no passa de les primeres rondes. D'aquells anys podem destacar jugadors com Levratto Felice, Guillermo Stábile, o el porter Manlio Bacigalupo.

La temporada 1935-36 es fitxen jugadors argentins: Evaristo, Orlandini, i el porter Angelito Capuano i l'uruguaià Manuel Figliola, amb la intenció de formar un gran equip, que acabaria 8è a la lliga. D'aquell any, podem destacar el primer derbi jugat a la Sèrie A, entre el Genoa i la Sampierdarenese, equip precedent de la Sampdoria, amb victòria blaugrana per 3 a 1. Per la temporada 1936-37, el president Costa es substituït per motius de salut per Juan Claudio Culiolo, un important i ric home de negocis i novament es reforça l’equip, destacant entre d’altres la tornada de Marchionneschi. Hermann Felsner seria el nou entrenador. Els fruits son que el Genoa guanya la Copa Italiana, primera i única en el seu palmarès. Va derrotar a la Roma per 1 a 0, la final disputada a Florència el 6 de juny de 1937. Amb la victòria a la Copa d'Itàlia, el club adquireix el dret a participar a la Copa Mitropa. Novament torna a Europa. Però després de superar la primera ronda, en el partit contra l'Admira de Viena, es va produir una baralla entre els jugadors i el partit va ser suspès. Els dos equips van ser desqualificats i per tant el partit de tornada ja no es va jugar. En els següents campionats de lliga, el Genoa sempre queda en els primers llocs. L’any 1938 torna a jugar la Copa Mitropa, arribant fins a semifinals, sent eliminat per l’Slavia de Praga.

La temporada 1939-1940 s'obre amb la intenció de la directiva per continuar la política d'enfortir l'equip. William Garbutt que havia tornat l’any 1937, fa jugar l’equip amb el famós sistema WM, conegut pel disseny dels jugador al camp. Però els resultats no van acompanyar l'equip i durant els següents anys no va passar del 4rt lloc en la lliga. A la Copa, l'equip rossoblu va arribar a la final de 1940, però la va perdre davant l’AC Fiorentina. Una setmana abans de la final Mussolini havia declarat la guerra a França i Anglaterra. Italia entrava oficialment en la Segona Guerra Mundial. Garbutt va ser “convidat” a marxar del país. Alguns jugadors participen en la guerra, però no hi haurà cap baixa. Però el conflicte bèl·lic acabarà incidint en la competició, i a partir de 1943, la Sèrie A s’atura fins el 1946. Durant aquells anys, el Genoa només jugarà tornejos regionals i amistosos sense cap transcendència important.

Una altra oportunitat perduda

En un partit on tornava Milanetto, i malgrat les absències de Kucka i Veloso, el Genoa tenia una bona oportunitat de fer una gran passa en la classificació. A més, podia ser un bon regal pel capità Marco Rossi que celebrava el seu 33è aniversari. Però no!. El Cagliari va sortir mossegant en els primer minuts davant un Genoa irreconeixible. En el primer quart d’hora de partit, un centre xut de Biondini, acabava sent rematat de cap per Aquafresca completament sol i amb la defensa grifoni badant. El Cagliari va poder augmentar la diferència en diverses ocasions, mentre que el Genoa no va aconseguir fer una sola ocasió sobre la porteria visitant. La segona meitat no va mostrar cap canvi encara que bé és cert que el domini de la primera part del Cagliari no es va donar en aquesta segona.  Els jugadors genoans van jugar sense idees, a vegades sense motivació i sense entrar en el joc. Justa victòria dels visitants. I una altra oportunitat perduda. Molt decepcionant. Ara si que sembla que el somni d’Europa ja és impossible...

A destacar els càntics des de la Gradinata Nord contra el ministre de l’interior Roberto Maroni i contra la “tessera dei tifoso”: “Lampedusa libera, Maroni vattene” i “Perchè non metti i tornelli in mare?.

Història del Genoa CFC - 1era part

Història del Genoa CFC - 1era part: 1893-1919

Els orígens i primera gran època

El club va ser fundat per un grup d'anglesos que vivien a Gènova i que es van trobar en el consolat britànic de la ciutat, el 7 de setembre de 1893, per crear una entitat esportiva amb el nom de Genoa Cricket & Athletic Club. El seu primer president va ser Charles De Grave Sells. Va adoptar el color blanc com a distintiu. En els seus inicis, el Genoa, practicà atletisme, criquet i futbol. Aquest fet el converteix en el primer equip de futbol d'Itàlia. Els seus primers jugadors van ser membres de les tripulacions dels vaixells britànics ancorats al port de Gènova, i treballadors anglesos que vivien a la ciutat. Disputaven els seus partits en terrenys de la fàbrica Sampierdarena, situada en la Piazza d'Armi del Campasso (en l'actual via Walter Fillak). L'any 1896 arriba a Gènova el Doctor James Richardson Spensley per tenir cura dels mariners britànics dels vaixells carboners. Spensley era un gran aficionat al futbol i va ser important per valoritzar i prioritzar el futbol en l'entitat. En l'assemblea del 10 d'abril de 1897 es va permetre que els italians també poguessin formar part del club.

L'any 1898, el Genoa, guanya la primera edició del Campionat Italià de Futbol, establert per la Federació Italiana de Futbol, que es va decidir en un únic dia, amb quatre equips competint, tres de Torí i el Genoa. El 2 de gener de 1899 adopta el seu actual nom: Genoa Cricket and Football Club i el mateix any guanya el seu segon "scudetto", any que també va canviar la seva samarreta blanca per una blanc-i-blava. També l'any 1899 la selecció italiana de futbol va disputar el seu primer partit oficial i en les seves files jugarien cinc jugadors del Genoa. L'any 1900 té lloc la tercera edició de la lliga i per tercera vegada consecutiva, el Genoa es proclama vencedor. L'any 1901 queda segon en el campionat, però serà recordat com l'any que adopta els seus colors blaugrana actuals.

Els campionats de 1902, 1903 i 1904, seran també guanyats pel Genoa, sumant així 6 dels 7 primers campionats disputats. A l'octubre de 1902 per primera vegada a Itàlia és fundat, pel Genoa, el primer equip juvenil per nens menors de setze anys. Aquesta iniciativa donarà els seus fruits després de dos anys i establirà un altre rècord pel Genoa: la victòria en la primera edició la lliga de reserves. L'any 1903 el Genoa es converteix en el primer equip italià que juga un partit a l'estranger. Serà un matx jugat a Niça contra el Football VeloClub Nizza. Una altra data a recordar serà la del 18 de març de 1906, el partit amb la Juventus se suspèn a causa de la primera invasió del camp de la història del futbol italià. L'any 1907 el Genoa es trasllada a jugar a un nou camp situat per la zona de San Gottardo, al nord de Ponte Carrega. Entre 1903 i 1909 és el segon equip que més guanya la Copa Palla Dapples, una competició a un sol partit, instaurada per l'exjugador Henri Dapples, on el guanyador retava a un altre equip.

El campionat de l'any 1908 es disputa sense la participació del Genoa, que decideix no jugar en protesta per la decisió de la Federació de prohibir els jugadors estrangers en el campionat. Aquell any guanya tots els partits de la Copa Goetzlof, instaurada per l'exjugador Vieri Arnaldo Goetzlof, i que es jugava a un sol partit, on el guanyador retava a un altre equip. L'any 1909 el campionat italià, que torna a comptar amb jugadors estrangers, es transformà en una lliga de 9 equips, amb un partit final pel campionat, sent el Genoa campió d'aquest nou format la temporada 1914-15, guanyant així el seu setè títol de lliga. D'aquests anys podem destacar la participació de Renzo De Vecchi, Ottavio Barbieri, Luigi Ferraris i de l'anglès William Garbutt, primer entrenador professional a Itàlia, que va entrenar al Genoa entre 1912 i 1927.

Durant la primera dècada del Segle XX, l'estadi de San Gottardo va comença a presentar problemes, degut a l'augment de públic i l'excessiva distància del centre de la ciutat. És per això que es va començar a treballar en la idea d'un nou estadi, fent-se realitat l'any 1910, tot i que la inauguració del nou estadi anomenat Marassi va ser el 22 de gener de 1911. La seva capacitat inicial era per 20.000 espectadors.

La Primera Guerra Mundial va suposar un desastre pel Genoa. Durant gairebé quatre anys (des de la primavera de 1915 fins l'hivern 1918-1919), l'activitat futbolística va estar aturada, llevat d'esporàdics tornejos regionals. Però el més greu van els jugadors que van perdre la vida lluitant en combat: Luigi Ferraris, Adolfo Gnecco, Carlo Marassi, Alberto Sussone, Claudio Casanova i del doctor James Spensley, que també va fer de jugador i entrenador.