(Extret i traduït del Genoa Club Salamanca)
Fa uns dies el president del nostre club em va demanar unes breus línies per poder publicar juntament amb els altres articles al nostre blog futboler, i que malgrat el meu poc temps i la meva falta d'experiència, per no dir nula, pel que fa a tot el que sigui escriure (m'entusiasma més llegir), em vaig posar una tarda a pensar, no sense dificultat, algun tema que podria interessar a tots els nostres lectors. El meu amic i president em va aconsellar que comencés amb alguna cosa fàcil: el "clàssic" Barça vs Reial Madrid (fàcil, guanya el Barça ... vaig pensar) que segurament tots coneixeran. En aquest moment se'm va ocórrer una idea més senzilla però alhora apassionada i que crec que, en algun moment de la vida dels aficionats, se'ns pot haver passat pel cap: el creure que en realitat no val la pena aquest sentiment , aquesta passió per el futbol, aquesta passió per uns colors.
D'acord, els parlo des del sentit d'un seguidor mediocre, així em defineixo, jo no em considero un gran seguidor del futbol en general, tot i ser membre d'aquest club, comparteixo més la passió d'una tarda amb els amics i unes cerveses mentre veiem un partit, (gràcies Caffé Bell'Arte per aquestes tardes estupendes) però sí que podria dir-los que he sentit aquests colors més d'una vegada i m'han apassionat.
Els explico: en l'únic viatge que vaig fer a Itàlia junt amb el meu amic Marc, a part de l'obligatòria marxa turística per l'estupenda ciutat de Gènova i voltants; mai oblidaré els gnocchi que vaig prendre en un petit restaurant al mig de la toscana, mentre anàvem de camí a un partit de futbol contra un equip que no recordo en una ciutat que se m'ha oblidat. En canvi el record que tinc d'aquell dia és una allau de gent rossoblu marxant darrere de la poca policia que els escortava: banderes, bufandes, samarretes, càntics i tots a l'uníson ... impressionant. Molts estaran dient que aquí també passa això del que parlo, i és veritat, però la diferència era que estàvem en un partit de segona divisió, l'estadi es va omplir a compte de l'afició del Genoa i l'equip de casa semblava l'equip visitant...a mi això em va impressionar.
Havia sentit parlar de l'afició dels italians pel futbol, obsessió fins i tot alguns comentaven, però jo parlaria de passió per uns colors que els identifiquen i estimen. Tot això ho vaig poder sentir de nou un temps més endavant en un partit que vam anar a veure entre el València i el nostre equip, allà, si encara no em tenien guanyat, ho van fer en gran... però això en un altre moment. Bé, espero que us hagin agradat una mica les meves paraules i que us hàgiu sentit identificats en algun moment.
Una salutació rossoblú a tothom!
Angél Barroso Diez
Fa uns dies el president del nostre club em va demanar unes breus línies per poder publicar juntament amb els altres articles al nostre blog futboler, i que malgrat el meu poc temps i la meva falta d'experiència, per no dir nula, pel que fa a tot el que sigui escriure (m'entusiasma més llegir), em vaig posar una tarda a pensar, no sense dificultat, algun tema que podria interessar a tots els nostres lectors. El meu amic i president em va aconsellar que comencés amb alguna cosa fàcil: el "clàssic" Barça vs Reial Madrid (fàcil, guanya el Barça ... vaig pensar) que segurament tots coneixeran. En aquest moment se'm va ocórrer una idea més senzilla però alhora apassionada i que crec que, en algun moment de la vida dels aficionats, se'ns pot haver passat pel cap: el creure que en realitat no val la pena aquest sentiment , aquesta passió per el futbol, aquesta passió per uns colors.
D'acord, els parlo des del sentit d'un seguidor mediocre, així em defineixo, jo no em considero un gran seguidor del futbol en general, tot i ser membre d'aquest club, comparteixo més la passió d'una tarda amb els amics i unes cerveses mentre veiem un partit, (gràcies Caffé Bell'Arte per aquestes tardes estupendes) però sí que podria dir-los que he sentit aquests colors més d'una vegada i m'han apassionat.
Els explico: en l'únic viatge que vaig fer a Itàlia junt amb el meu amic Marc, a part de l'obligatòria marxa turística per l'estupenda ciutat de Gènova i voltants; mai oblidaré els gnocchi que vaig prendre en un petit restaurant al mig de la toscana, mentre anàvem de camí a un partit de futbol contra un equip que no recordo en una ciutat que se m'ha oblidat. En canvi el record que tinc d'aquell dia és una allau de gent rossoblu marxant darrere de la poca policia que els escortava: banderes, bufandes, samarretes, càntics i tots a l'uníson ... impressionant. Molts estaran dient que aquí també passa això del que parlo, i és veritat, però la diferència era que estàvem en un partit de segona divisió, l'estadi es va omplir a compte de l'afició del Genoa i l'equip de casa semblava l'equip visitant...a mi això em va impressionar.
Havia sentit parlar de l'afició dels italians pel futbol, obsessió fins i tot alguns comentaven, però jo parlaria de passió per uns colors que els identifiquen i estimen. Tot això ho vaig poder sentir de nou un temps més endavant en un partit que vam anar a veure entre el València i el nostre equip, allà, si encara no em tenien guanyat, ho van fer en gran... però això en un altre moment. Bé, espero que us hagin agradat una mica les meves paraules i que us hàgiu sentit identificats en algun moment.
Una salutació rossoblú a tothom!
Angél Barroso Diez
