L’any 1893 un grup de mariners anglesos van fundar la primera societat de futbol italiana: el Genoa Cricket and Football Club. En aquells primers anys de futbol italià, els campionats van tenir un clar color “rossoblú”: el Genoa va arribar a guanyar 9 títols fins meitat dels anys 20.A començaments de segle van néixer a la mateixa ciutat dos equips l’Andrea Doria i el Sampierdarenese, que es van fusionar l’any 1946 en l’actual Sampdoria, donant lloc a un dels millors derbis de tot el món. Tot i que la ciutat de Gènova te repartits els seguidors entre el Genoa i la Sampdoria, es pot afirmar que la riba de ponent és més de la Sampdoria, com els barris de Sampierdarena o Cornigliano i la riba més de llevant com els barris de S.Teodoro, Pegli, Voltri o Foce, tenen un clar color rossoblú.
L’afició genoana, coneguda també com a grifos o grifoni, (en català griu, animal amb les orelles i part posterior del cos del lleó, el cap i la banda davantera del cos d'una àguila. És un animal noble, que reuneix les característiques del rei dels animals i del rei de les aus, regnant tant en la terra com en el cel). El de grifoni és per què aquest mític ocell, és símbol de la ciutat i del club. Des dels seus inicis, els genoans van començar a escriure la llegenda de ser uns tifosis fidels, originals i incansables en l’antic estadi de Ponte Carrega.
Però no és fins la dècada dels ’70 quan comença a canviar de manera important la forma de viure els partits en l’estadi. Ja feia uns anys que a tot Itàlia s’estava donant un moviment on els tifosi més joves s’organitzaven per animar al seu equip. I clar, els joves de l’estadi Marassi no podien ser menys. Així l’any 1973, temporada on el Genoa aspira a pujar a primera divisió, neix el Centre Juvenil, sota la iniciativa dels socis més joves de diferents penyes del club. El seu objectiu és organitzar i coordinar l’animació en les grades, que fins aleshores era un fet espontani i condicionat al desenvolupament del partit o de la trajectòria de l’equip en la lliga. Des del Centre Juvenil es confeccionen pancartes, banderes i fins i tot van a l’estadi amb instruments musicals i pirotècnia per fer de l’estadi genovès un feu d’animació, espectacle, soroll i color. Però també un dels altres objectius és garantir la presència de tifosis rossoblú quan el Genoa juga fóra del seu estadi i es comencen a organitzar els primers desplaçaments massius. Aquest nou grup d’animació es comença a coordinar gràcies a que el Genoa Club Ottavio Barbieri, una penya rossoblú, fundada tres anys abans, els hi cedeix les seves instal·lacions. Paral·lelament aquell 1973 un altre grup de joves decideix fundar una nova penya, la Fossa dei Grifoni. El nou grup es situa a l’anomenada gradinata nord de l’estadi de Marasi i progressivament els seus membres escriuran una pàgina amb lletres d’or en la història dels tifos i l’animació. La Fossa dei Grifoni també es farà famosa per la fidelitat i incondicionalitat al seu equip, que segueix a tot arreu, ja sigui a primera divisió, per Europa o en la sèrie B.
L’octubre de 1979 arran de la violència ultra, el govern italià decideix prohibir l’exibició de pancartes i banderes dels tifosi i només en l’estadi de Marasi es pot penjar la pancarta dels “Giovanni della Nord” (joves de la nord), una nou grup nascut en la temporada 77/78. Els Giovanni della Nord van anar agafant cada vegada més protagonisme on fins i tot, es pot dir que ells eren el “braç legal” i la Fossa dei Grifoni el “braç armat” dels aficionats genovesos. L’any 1988 es va fundar els Ragazzi Certosa, un nou grup que neix en el barri de Sampierdarena, autèntic baluard de la Sampdòria. Durant aquells anys, a més a més, l’equip estava en la sèrie B i el nou grup va tenir dificultats per sobreviure tot i que progressivament es van fer amb un pes específic dins la grada nord. Posteriorment van ser els primers en tenir una pàgina web de qualitat i de tenir un col·lectiu de noies (les Ragazze Certosa).La dècada dels ’90 va ser el principi de la fi de la Fossa dei Grifoni. Coincidint amb un canvi generacional on els membres més antics no van veure als sectors més joves amb una mentalitat prou preparada per delegar un grup tant gran i amb tanta història, van decidir dissoldre la Fossa l’any 1993. Tot i així, la vella guàrdia va continuar freqüentant l’estadi i alguns desplaçaments importants. Amb la dissolució de la Fossa es va iniciar una nova època caracteritzada per l’obscuritat pel que fa a l’animació i a l’espectacularitat dels tifos i que va culminar amb l’assassinat de Vincenzo Spagnolo, el 29 de gener de 1995 abans del partit Genoa-Milan. El diumenge següent a la mort de Claudio es va organitzar pels antics membres de la Fossa dei Grifoni i dels Ultras Tito de la Sampodoria una trobada de la majoria de grups italians on van emetre un comunicat titulat “Prou de navalles, prou d’infàmies”.
La mort de Spagnolo en aquell període tant anàrquic i dèbil dintre de la grada de Marasi va fer reflexionar als seus integrants que van sentir la necessitat d’agrupar-se per tornar a ser una afició respectada i sobretot gran. Així doncs, van començar diverses iniciatives sota la direcció del Genoa Club Ottavio Barbieri, el degà dels grups rossoblú. Una d’elles van ser els Vecchi Orsi (Vells Ossos), els antics membres de la Fossa amb la intenció de recuperar aquell mític esperit. Des de llavors l’equip continua en la sèrie B i els Ottavio Barbieri han guiat a la gradinata nord amb la intenció de ser allò que va ser un dia la mítica i llegendària Fossa dei Grifoni. Podem dir doncs, que l’esperit de la Fossa està encarnat en els Ottavio Barbieri. Actualment d’altres grups rossublú també animen al Genoa com els Gradinata Nord, Ragazzi Certosa, Brigada Speloncia, Vecchi Balordi, Gruppo Verrina, Caruggi, Brigata Palo, els Figgi do Zena o els Grifoni Voltri, aquests darrers situats en un lateral de l’estadi.
A nivell d’amistat, els genoans estant agermanants amb els tifosi dels Torino, Napoli i Ancona A nivell internacional Steaua de Bucarest, Toulon, Lyon i lògicament amb els del Barça. I les seves enemistats són amb la Sampdòria, Milan i també amb els tifosi de la Fiorentina, Verona, Parma i Salernitana. Cal dir que amb els dorians existia fa molts anys una enemistat que es caracteritzava per greus episodis de violència. Amb el pas del temps, la violència va donar lloc a la ironia i a una sana rivalitat, fins al punt que avui en dia, que existeix un pacte de no agressió que es respectat per tothom. 