Hans Gamper i el Genoa

Us oferim una traducció, adaptació i resum d'un article del professor d'italià i i especialista en història del futbol, el genovès Massimo Prati, el qual és autor dels llibres “I Racconti del Grifo. Quando parlare del Genoa è come parlare di Genova" i "Gli Svizzeri Pionieri del Football Italiano”.

Prati després d’una exhaustiva investigació va trobar en un mateix partit de futbol, junts els pioners i fundadors del Genoa, el Milan, el Servette, el Zurich i el Barça.

El del 30 abril 1899 va tenir lloc a l'estadi Velòdrom de Torino, un partit de futbol entre dues selecciones formades per jugadors de diferents nacionalitats, italians, anglesos, suïssos, etc. que practicaven el futbol a Itàlia i a Suïssa. Un equip estava format per jugadors que jugaven a Itàlia, i l'altre  jugaven a Suïssa. Es pot considerar el primer partit "internacional" jugat a Itàlia. 

Els “italians” es van presentar al terreny de joc amb la samarreta del Genoa (en aquella època a ratlles blanques i blaves), en homenatge als genovesos que acabaven de guanyar el campionat italià, uns dies abans.  El Genoa havia estat el primer equip de futbol fundat a Itàlia, l'any 1893, i ja havia guanyat dos campionats.

Per part de l'equip “italià”, trobem a Beaton, De Galleani, Dobbie, Bosio, Spensley, Pasteur, Leaver, Weber, Kilpin, Savage, Agar.

En aquesta alineació trobem personatges il·lustres relacionats amb el Genoa com l'anglès James Spensley, fundador del Grifone, i del qual va ser jugador i entrenador; l'italià Edoardo Pasteur, també jugador del Genoa i president del Grifone en tres èpoques (1904-1909, 1913 i 1946); i els jugadors Ernesto De Galleani, també italià i els Norman Victor Leaver i els anglesos Joseph William Agar, el qual va guanyar cinc campionats amb el Genoa.

Altres jugadors són el també anglès Herbert Kilpin, fundador de l’AC Milan i també jugador i entrenador dels rossoneri; i l'italià Edoardo Bosio, impulsor del futbol a Torino i fundador de tres equips de futbol en aquella ciutat: Torino FCC, Nobili Torino i Internazionale Torino. Aquest darrer equip s'acabaria fusionant amb  el Torinese, el qual derivaria a l'actual equip granata Torino Football Club.

Per part de l'equip “suís” que va jugar amb samarreta blanca, l'alineació estava formada per Therdicon, Williams, Suter, Schmid, Butler, Gamper, Iweins, Collison, Dewitt, Dégerine i Madler.

I dels seus jugadors podem destacar que la meitat jugaven al Servette Football Club, fundat el 1890 i en el Fussball-Club Zürich, fundat el 1896. D’aquests dos equips i en l'alineació de l'equip “suís”, trobem a François Dégerine, fundador del Servette Football Club, i impulsor del primer campionat de futbol a Suïssa, el 18971 i a Hans Gamper, fundador del FC Zürich.  

Però de Hans Gamper és obligat citar que sis mesos després del partit jugat a Torino, el 29 de novembre, reunit al Gimnàs Solé de Barcelona, juntament, entre d'altres, amb Walter Wild, Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Maier, Pere Cabot,  fundava el Foot-ball Club Barcelona, que esdevindria amb els anys, el Barça, més que un club.  

Així doncs, dins les curiositats històriques del món del futbol, el fundador del Barça va compartir un partit de futbol amb el fundador del Genoa i alguns dels seus jugadors il·lustres.

Per cert, el partit va acabar amb el resultat de 0-2 a favor dels “suïssos” i van guanyar una copa de plata entregada per la ciutat de Torino. 

(Des de Grifoni Barcelona volem donar les gràcies a Massimo Prati per donar-nos a conèixer aquesta història) 

Els jugadors "italians" amb la samarreta del Genoa

Les formacions dels dos equips, amb alguns jugadors identificats, Gamper al mig.

Les formacions dels dos equips

Gamper en els seus inicis com a jugador

Donació de material al Museo della Storia del Genoa

Diumenge 1 de desembre  una representació de Grifoni Barcelona i de la Penya Genoana. vam fer una visita especial al Museo della Storia del Genoa. Rebuts per Giovanna Liconti,  responsable de les iniciatives museístiques de la Fondazione Genoa vam fer donació d'una recopilació de fotografies de Grifoni Barcelona, així com retalls de premsa, tant de diaris catalans com italians que parlen sobre el nostre grup i també de la Penya Genoana. Entre el material donat també hi havia fanzines dels anys 90 i de la primera dècada del 2000 de la Penya Almogàvers on es parla sobre el Genoa i la seva tifoseria.
També vam fer donació d'una samarreta de Grifoni Barcelona i de la Penya Genoana.

Genoa 5 - Real Madrid 0

El 6 de gener de 1921 el Genoa va jugar un partit amistós contra el Real Madrid guanyant l'equip rossoblù per 5 a 0!!

El partit es va jugar a l'estadi del Genoa, l'actual Luigi Ferraris, anomenat llavors "Campo di Via del Piano".

Pel Genoa van jugar: Bicci; Ferrari, Braga; Leale, Bergamino II, Barbieri; Bergamino I, De Vecchi, Scotti, Dellacasa, Mariani

Pel Real Madrid: P. Hernández Coronado; Manzanedo, Peris, Escalera, Monjardín,  Unánue, De Miguel, González, Sicilia, Torrado, Del Campo.

Els gols van ser: 1-0 Dellacasa 5´, 2-0 Barbieri 15´, 3-0 Bergamino I 16´, 4-0 Dellacasa, 59' 5-0 Mariani 88´.

Des que l'àrbitre va donar el xiulet inicial, els jugadors genovesos van atacar immediatament la porteria blanca, de manera que al minut 5  Dellacassa va marcar el primer gol. Durant tot el partit, la dominació dels rossoblù va ser molt evident, ja que van continuar pressionant sobre la defensa madrilenya. Amb un xut des de fora de l'àrea, el migcampista Ottavio Barbieri va aconseguir el segon gol al minut 15. Tant sols un minut després, Augusto Bergamino, més conegut com Bergamino I, feia el tercer gol.

A la segona part,  el Real Madrid va sortir a l'atac i De Miguel va tenir alguna oportunitat per marcar. Tot i així, el grifone amb una bella triangulació de De Vecchi-Scotti-Dellacasa, Angelo Dellacasa va marcar el quart gol pels italians, sent el seu segon gol. A dos minuts del final, un fort xut de Mariani enviava la pilota a la xarxa, aconseguint el cinquè gol pel Genoa i una golejada històrica.

Cal dir que el Real Madrid d'aquella època era un equip molt potent, i havia guanyat les quatre darreres competicions del Campionat Regional Centre que disputaven els clubs de la Federació Castellana de Futbol. El club acabava de rebre el títol de Reial per part del rei Alfons XIII i va realitzar una gira pel regne d'Itàlia per promocionar aquest honor. la gira no va anar gaire bé, ja que dels partits jugats, dos contra un combinat de Torino, Bologna, Livorno, Genoa, només va guanyar un contra el Nazionale Emilia F.C, és a dir, un de cinc.

Però el Genoa també tenia un equip molt potent. Abans de la I Guerra Mundial havia obtingut set Scudettos. De l'últim equip campió el 1915 encara quedaven els defensors Luigi Ferrari i De Vecchi, el migcampista Leale o els davanters Augusto Bergamino (I), Dellacasa i Mariani. Era entrenat per William Garbutt.

Com a anècdota, en aquella època, el Genoa ja jugava amb la samarreta actual, dividida en blau i grana, tot i que el color blau, a diferència d'avui, estava situat a la banda dreta.

Crònica d'alguns diaris de l'època:

La plantilla del Genoa l'any 1920

Tercers a la Serie A!!

Sembla que sigui un somni, però no ho és. Jornada 14 i el Genoa és tercer!! Amb 26 punts, 7 victòries, 5 empats i tant sols dues derrotes.

En els darrers 8 anys, des del retorn del Genoa a la Serie A,  a aquestes alçades el Genoa estava classificat el 7 (2013/14); 16 (2012/13); 13 (2011/12);  11 (2010/11); 6 (2009/10); 8 (2008/09) i 14 (2007/08). i encara més, en la jornada 14, només havia estat 3r, la temporada 1939/40 i la 1929/30 era primer, que per cert, aquella temporada va quedar segon. 

Gasperini ha fet un bon equip. Gasperini ja és un heroi a Gènova. De fet, recordem que  ell va ser l’entrenador d’aquell equip que la temporada 2008/09 va quedar cinquè a la Serie A i es va classificar per  l’Europa League. Gasperini va arribar la temporada 2006/07 quan el Genoa estava a la Serie B i el va fer pujar fins la màxima categoria.

La temporada passada 2013/14 el Genoa va finalitzar en 13ena posició, amb 44 punts i un balanç d’11 partits guanyats, 11 empatats i 16 perduts. Una posició que millorava la dels dos anteriors anys, on l’equip s’havia salvat en les darreres jornades de baixar a la Serie B.

Aquesta temporada 2014/15, el Genoa començava, amb uns reforços importants: en la defensa amb Sebastian De Maio, Armando Izzo, Aleandro Rosi, Facundo Roncaglia. Com a migcampistes: Iago Falque, Edenilson Andrade, Diego Perotti, Leandro Greco, Tomas Rincon. I la davantera amb Maxime Lestienne, Davide Marsura, Alessandro Matri i al gran Mauricio Pinilla.

Tot i que la temporada va començar una mica malament, perdent el primer partit a casa contra el Napoli (1-2) i empatant en l’Artemio Franchi amb la Fiorentina (0-0), a la jornada 4 el Genoa es situava 8, amb 4 punts (Genoa 1-0 Lazio i Verona 2-2 Genoa). Després vindria el Derby della Lanterna, perdent contra la Sampdoria (0-1) sent el darrer partit que el Genoa ha perdut aquest any. A partir d’aquí, 9 partits sense conèixer la derrota, tenint el 29 d’octubre, també una data a emmarcar, ja que es va guanyar a la Juventus (1-0), en el temps de descompte.

Progressivament Gasperini ha començat a trobar el funcionament de l’equip, les individualitats han anat apareixent (especialment Mattia Perin a la porteria i Matri, com a cappocanoniere amb 6 gols), i mica en mica hem anat vèiem com l'equip es conjuntava més, generant un estil de joc propi i característic, una identitat clara i sobretot, molt important, una mentalitat guanyadora. Una mentalitat de Champions!

Vogliamo continuare il sogno!! Non svegliatemi!

GENOA CFC 120 ANYS!!

7/09/1893 - 7/09/2013

Noi catalani con cuore genovese, ogni volta che abbiamo visitato Genova e il Ferraris ci siamo sentiti come a casa. Nonostante la distanza, il nostro amore è incondizionato per il Genoa e il popolo rossoblù. Congratulazione per il 120º aniversario. Genoa il club più antico d'Italia! Forza Genoa! Forza Grifone!

 

Nosaltres catalans amb cor genovès, que cada vegada que visitem Gènova i el Ferraris ens sentim com a casa nostra. Malgrat la distància, el nostre amor és incondicional pel Genoa i pel poble rossoblù. Felicitats pel 120è aniversari. Genoa el club més antic d'Itàlia! Forza Genoa! Forza Grifone!

 

 

F O R Z A  · V E C C H I O · C U O R E · R O S S O B L Ù

Història del Genoa CFC - 3era part

Història del Genoa CFC - 3era part: 1945-1960

La travessia pel desert (i prestigi europeu)

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, el Genoa recupera el seu nom original: Genoa Cricket and Football Club. La lliga italiana queda dividida per la temporada 1945/46 en dos grups, l’Alta Italia, on jugaria el Genoa i el Centre-Sud. L’equip rossoblú quedaria 12è. L’any següent es torna a unificar la Sèria A amb 20 equips i passaria a la història per jugar-se el 3 de novembre de 1946, el primer derbi entre els dos grans equips de la ciutat: el Genoa i la Sampdoria (nou equip després de fusionar-se l’Andrea Doria i la Sampierdarenese). Aquell partit, amb el president de la República Enrico De Nicola a la grada, va ser guanyat per la Sampdoria per 3 a 0. El partit de la segona volta, jugat el 3 de març de 1947, també va tenir els colors Blucerchiati, 2 a 3. 

Durant els anys 1946 i 1950 el Genoa sempre acaba la lliga en una posició mitja de la taula, sent el 7è lloc, el màxim lloc aconseguit tant en aquells anys, com en els següents 40 anys (la temporada 1990/91 va quedar 4rt). D’aquells anys podem destacar a Juan Carlos Verdeal, Fosco Becattini, que jugaria un total de 425 partits i es convertiria en el jugador amb més partits jugats (superat només l’any 2002 per Gennaro Ruotolo). També aquells anys son anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president.

La temporada 1950/51 torna el desastre, al quedar últim i tornar a baixar per segona vegada a la Sèrie B. L’experiència del descens, durarà dos anys. La dècada dels cinquanta es caracteritza per ser anys convulsos en la junta directiva i sovint hi ha canvi de president i tampoc trobem cap jugador que pugui destacar per sobre de la resta, a excepció del davanter Attilio Frizzi, que entre 1951 i 1957 va arribar a marcar 61 gols, sent actualment el tercer màxim golejador de la història del Genoa. També podem destacar el fitxatge de l’internacional uruguaià Julio Abbadie. La temporada 1959/60  el Genoa torna a descendre a la Sèrie B i a més a més, la comissió disciplinària de la Federació, acusa el club rossoblu de frau esportiu (intent de suborn a l’Atalanta) i el Genoa serà condemnat amb 10 punts menys de penalització que haurà de complir en la sèrie B. Allà estarà durant dos anys, fins que la temporada 1961/62 queda primer i tornar a la màxima competició. Aquella mateixa temporada guanya el primer títol europeu, la Copa dels Alps, al derrotar al Grenoble per 1 a 0, en la final disputada el 29 de juny de 1962. La Copa dels Alps, primer títol europeu del Genoa, va ser una competició internacional de prestigi,  jugada entre 1960 i 1987, primer per equips italians i suïssos i posteriorment també hi participarien equips alemanys i francesos. La temporada següent tornaria a guanyar un altre títol internacional, la “Copa de l’Amistat franco-italiana”, derrotant al AC Milan en la final per 2 a 1.

De la temporada 1963-64, podem destacar la segona Copa dels Alps guanyada pel Genoa, que l’1 de juliol de 1964 va vèncer al Catania en la final. D’aquell any, també podem destacar que el porter Mario Da Pozzo estaria 791 minuts imbatut, sent el tercer porter amb més minuts imbatut de la història de la lliga italiana. Un altre jugador que podem destacar és Gigi Meroni. Però també cal destacar l’artífex d’aquests triomfs, l’entrenador argentí Benjamín Santos, el qual, moriria l’estiu de 1964 en un accident de trànsit, deixant el Genoa orfe de tècnic.

Història del Genoa CFC - 2ona part

Història del Genoa CFC - 2ona part: 1919-1945

A la recerca dels anys gloriosos

Amb la finalització de la guerra, la Federació Italiana decideix el 23 de setembre de 1919 otorgar al Genoa, el títol de campió de lliga de la temporada 1914-1915 que s'havia interromput pel conflicte bèl·lic. Així doncs, el Genoa guanya l’scudetto per setena vegada. A pesar de la postguerra, l'equip s'ha de refer i es contracten nous jugadors. En les dues primeres lligues, el Genoa arribaria fins la ronda final, però sense poder aconseguir el títol. L'estiu de 1920 Guido Sanguinetti es converteix en president i es fitxen nous jugadors com el porter De Prà, Moruzzi Morchio o Luigi Burlando. Però el millor fitxatge seria el d'Edoardo Catto, que arribaria a ser el màxim golejador de tots els temps en la història del Genoa. Malgrat tenir un bon equip, durant quatre campionats consecutius la mala sort, i decisions de la Federació va impedir guanyar títols. La temporada 1921-22, per exemple, la Federació es va escindir i el Genoa, juntament amb d'altres equips van crear el Campionat de la Confederació Italiana de Futbol. En aquell campionat, el Genoa va quedar 2on. La temporada següent i ja novament amb una sola federació i una sola lliga, l'equip rossoblu, reforçat amb jugadors com Bellini, Neri i novament Santamaria, esdevé campió, guanyant el vuitè títol de la història i recordat per haver-ho fet sense perdre un sol partit (record igualat pel Milan AC la temporada 1992-1993). L’estiu de 1922 el Genoa va ser un model d'exportació per al futbol internacional, sent el primer equip italià que va organitzar una gira per Amèrica del Sud. La temporada 1923/24 va ser igual d’exitosa que l'anterior i el Genoa guanyava el seu 9è títol de lliga, i últim fins aleshores.

El Genoa podria haver guanyat el seu desè títol l'any 1925, però el règim feixista de Mussolini li va prendre el campionat. La final la va jugar contra el Bologna i després de dos partits, guanyats per cada equip, es va jugar un tercer partit de desempat a Milà, però va haver-hi una invasió de camp per part de seguidors bolonyesos, alguns d’ells amb revòlvers, i això va descentrar els jugadors del Genoa que tot i anant guanyant van acabar empatant. L’àrbitre va considerar nul els minuts posteriors a la invasió i va declarar que el Gènoa era el vencedor del partit. Les fortes pressions del règim feixista a través de l'alcalde de Bolonya, van fer desistir la Federació de proclamar el Genoa campió i va decidir que es jugues un altre partit de desempat a Torí, on novament es va concloure amb un empat i hi va haver enfrontaments entre ambdues aficions. Aquest fet va implicar una suspensió fins el setembre. El Genoa va ser avisat d’un nou partit a Milà, amb molt pocs dies d’antelació i sense poder fer cap entrenament, en canvi, el Bologna, en una estratègia de l’alcalde, ja sabia des de feia setmanes la data del partit, i no havia deixat mai la preparació de la final. El partit el va guanyar el Bologna també amb decisions poc imparcials de l'àrbitre. Amb totes aquestes irregularitats li van arrabassar posteriorment al Genoa l'oportunitat de cosir-se a la samarreta, el distintiu de l' "Stella d'Oro" una estrella daurada de cinc puntes, reconeixement que fa la Federació des de l'any 1958 a l’equip que guanya 10 lligues.

Des de llavors el club es converteix en una ombra d’aquells vencedors, coincidint també amb un canvi generacional i a partir de 1926 de la total professionalització del futbol italià. Paral·lelament a aquells anys, el règim feixista obliga al Genoa a imposar els seus símbols i a italianitzar el nom, convertint-se en “Genova 1893 Circolo del Calcio”. A més, l’any 1927 l'entrenador Garbutt (pressionat pels feixistes per ser britànic), dimiteix d'entrenador i es fa càrrec de l’equip De Vecchi. I també dirigents feixistes entren a formar part de la directiva, per ordre del règim de Mussolini.

En els campionats de 1925-26 i 1926-27 el Genoa va quedar tercer i quart respectivament. A partir de l’any 1929 la Federació instaura la Sèrie A, tal i com la coneixem avui en dia. Si tenim en compte, que l’any 1898 té lloc el primer campionat italià i fins 1929, es disputa en diferents formats, i en referència a la Classificació perpètua del campionat italià de futbol de 1898 a 1929, classificació dels resultats obtinguts per tots els equips que han participat al menys en una edició, trobarem el Genoa com a primer equip classificat. Durant els anys 1929 i 1930 el Genoa viu la seva primera experiència en competició europea, al jugar la Copa Mitropa, tot i que no passa de les primeres rondes. D'aquells anys podem destacar jugadors com Levratto Felice, Guillermo Stábile, o el porter Manlio Bacigalupo.

La temporada 1935-36 es fitxen jugadors argentins: Evaristo, Orlandini, i el porter Angelito Capuano i l'uruguaià Manuel Figliola, amb la intenció de formar un gran equip, que acabaria 8è a la lliga. D'aquell any, podem destacar el primer derbi jugat a la Sèrie A, entre el Genoa i la Sampierdarenese, equip precedent de la Sampdoria, amb victòria blaugrana per 3 a 1. Per la temporada 1936-37, el president Costa es substituït per motius de salut per Juan Claudio Culiolo, un important i ric home de negocis i novament es reforça l’equip, destacant entre d’altres la tornada de Marchionneschi. Hermann Felsner seria el nou entrenador. Els fruits son que el Genoa guanya la Copa Italiana, primera i única en el seu palmarès. Va derrotar a la Roma per 1 a 0, la final disputada a Florència el 6 de juny de 1937. Amb la victòria a la Copa d'Itàlia, el club adquireix el dret a participar a la Copa Mitropa. Novament torna a Europa. Però després de superar la primera ronda, en el partit contra l'Admira de Viena, es va produir una baralla entre els jugadors i el partit va ser suspès. Els dos equips van ser desqualificats i per tant el partit de tornada ja no es va jugar. En els següents campionats de lliga, el Genoa sempre queda en els primers llocs. L’any 1938 torna a jugar la Copa Mitropa, arribant fins a semifinals, sent eliminat per l’Slavia de Praga.

La temporada 1939-1940 s'obre amb la intenció de la directiva per continuar la política d'enfortir l'equip. William Garbutt que havia tornat l’any 1937, fa jugar l’equip amb el famós sistema WM, conegut pel disseny dels jugador al camp. Però els resultats no van acompanyar l'equip i durant els següents anys no va passar del 4rt lloc en la lliga. A la Copa, l'equip rossoblu va arribar a la final de 1940, però la va perdre davant l’AC Fiorentina. Una setmana abans de la final Mussolini havia declarat la guerra a França i Anglaterra. Italia entrava oficialment en la Segona Guerra Mundial. Garbutt va ser “convidat” a marxar del país. Alguns jugadors participen en la guerra, però no hi haurà cap baixa. Però el conflicte bèl·lic acabarà incidint en la competició, i a partir de 1943, la Sèrie A s’atura fins el 1946. Durant aquells anys, el Genoa només jugarà tornejos regionals i amistosos sense cap transcendència important.

Història del Genoa CFC - 1era part

Història del Genoa CFC - 1era part: 1893-1919

Els orígens i primera gran època

El club va ser fundat per un grup d'anglesos que vivien a Gènova i que es van trobar en el consolat britànic de la ciutat, el 7 de setembre de 1893, per crear una entitat esportiva amb el nom de Genoa Cricket & Athletic Club. El seu primer president va ser Charles De Grave Sells. Va adoptar el color blanc com a distintiu. En els seus inicis, el Genoa, practicà atletisme, criquet i futbol. Aquest fet el converteix en el primer equip de futbol d'Itàlia. Els seus primers jugadors van ser membres de les tripulacions dels vaixells britànics ancorats al port de Gènova, i treballadors anglesos que vivien a la ciutat. Disputaven els seus partits en terrenys de la fàbrica Sampierdarena, situada en la Piazza d'Armi del Campasso (en l'actual via Walter Fillak). L'any 1896 arriba a Gènova el Doctor James Richardson Spensley per tenir cura dels mariners britànics dels vaixells carboners. Spensley era un gran aficionat al futbol i va ser important per valoritzar i prioritzar el futbol en l'entitat. En l'assemblea del 10 d'abril de 1897 es va permetre que els italians també poguessin formar part del club.

L'any 1898, el Genoa, guanya la primera edició del Campionat Italià de Futbol, establert per la Federació Italiana de Futbol, que es va decidir en un únic dia, amb quatre equips competint, tres de Torí i el Genoa. El 2 de gener de 1899 adopta el seu actual nom: Genoa Cricket and Football Club i el mateix any guanya el seu segon "scudetto", any que també va canviar la seva samarreta blanca per una blanc-i-blava. També l'any 1899 la selecció italiana de futbol va disputar el seu primer partit oficial i en les seves files jugarien cinc jugadors del Genoa. L'any 1900 té lloc la tercera edició de la lliga i per tercera vegada consecutiva, el Genoa es proclama vencedor. L'any 1901 queda segon en el campionat, però serà recordat com l'any que adopta els seus colors blaugrana actuals.

Els campionats de 1902, 1903 i 1904, seran també guanyats pel Genoa, sumant així 6 dels 7 primers campionats disputats. A l'octubre de 1902 per primera vegada a Itàlia és fundat, pel Genoa, el primer equip juvenil per nens menors de setze anys. Aquesta iniciativa donarà els seus fruits després de dos anys i establirà un altre rècord pel Genoa: la victòria en la primera edició la lliga de reserves. L'any 1903 el Genoa es converteix en el primer equip italià que juga un partit a l'estranger. Serà un matx jugat a Niça contra el Football VeloClub Nizza. Una altra data a recordar serà la del 18 de març de 1906, el partit amb la Juventus se suspèn a causa de la primera invasió del camp de la història del futbol italià. L'any 1907 el Genoa es trasllada a jugar a un nou camp situat per la zona de San Gottardo, al nord de Ponte Carrega. Entre 1903 i 1909 és el segon equip que més guanya la Copa Palla Dapples, una competició a un sol partit, instaurada per l'exjugador Henri Dapples, on el guanyador retava a un altre equip.

El campionat de l'any 1908 es disputa sense la participació del Genoa, que decideix no jugar en protesta per la decisió de la Federació de prohibir els jugadors estrangers en el campionat. Aquell any guanya tots els partits de la Copa Goetzlof, instaurada per l'exjugador Vieri Arnaldo Goetzlof, i que es jugava a un sol partit, on el guanyador retava a un altre equip. L'any 1909 el campionat italià, que torna a comptar amb jugadors estrangers, es transformà en una lliga de 9 equips, amb un partit final pel campionat, sent el Genoa campió d'aquest nou format la temporada 1914-15, guanyant així el seu setè títol de lliga. D'aquests anys podem destacar la participació de Renzo De Vecchi, Ottavio Barbieri, Luigi Ferraris i de l'anglès William Garbutt, primer entrenador professional a Itàlia, que va entrenar al Genoa entre 1912 i 1927.

Durant la primera dècada del Segle XX, l'estadi de San Gottardo va comença a presentar problemes, degut a l'augment de públic i l'excessiva distància del centre de la ciutat. És per això que es va començar a treballar en la idea d'un nou estadi, fent-se realitat l'any 1910, tot i que la inauguració del nou estadi anomenat Marassi va ser el 22 de gener de 1911. La seva capacitat inicial era per 20.000 espectadors.

La Primera Guerra Mundial va suposar un desastre pel Genoa. Durant gairebé quatre anys (des de la primavera de 1915 fins l'hivern 1918-1919), l'activitat futbolística va estar aturada, llevat d'esporàdics tornejos regionals. Però el més greu van els jugadors que van perdre la vida lluitant en combat: Luigi Ferraris, Adolfo Gnecco, Carlo Marassi, Alberto Sussone, Claudio Casanova i del doctor James Spensley, que també va fer de jugador i entrenador.