Hans Gamper i el Genoa

Us oferim una traducció, adaptació i resum d'un article del professor d'italià i i especialista en història del futbol, el genovès Massimo Prati, el qual és autor dels llibres “I Racconti del Grifo. Quando parlare del Genoa è come parlare di Genova" i "Gli Svizzeri Pionieri del Football Italiano”.

Prati després d’una exhaustiva investigació va trobar en un mateix partit de futbol, junts els pioners i fundadors del Genoa, el Milan, el Servette, el Zurich i el Barça.

El del 30 abril 1899 va tenir lloc a l'estadi Velòdrom de Torino, un partit de futbol entre dues selecciones formades per jugadors de diferents nacionalitats, italians, anglesos, suïssos, etc. que practicaven el futbol a Itàlia i a Suïssa. Un equip estava format per jugadors que jugaven a Itàlia, i l'altre  jugaven a Suïssa. Es pot considerar el primer partit "internacional" jugat a Itàlia. 

Els “italians” es van presentar al terreny de joc amb la samarreta del Genoa (en aquella època a ratlles blanques i blaves), en homenatge als genovesos que acabaven de guanyar el campionat italià, uns dies abans.  El Genoa havia estat el primer equip de futbol fundat a Itàlia, l'any 1893, i ja havia guanyat dos campionats.

Per part de l'equip “italià”, trobem a Beaton, De Galleani, Dobbie, Bosio, Spensley, Pasteur, Leaver, Weber, Kilpin, Savage, Agar.

En aquesta alineació trobem personatges il·lustres relacionats amb el Genoa com l'anglès James Spensley, fundador del Grifone, i del qual va ser jugador i entrenador; l'italià Edoardo Pasteur, també jugador del Genoa i president del Grifone en tres èpoques (1904-1909, 1913 i 1946); i els jugadors Ernesto De Galleani, també italià i els Norman Victor Leaver i els anglesos Joseph William Agar, el qual va guanyar cinc campionats amb el Genoa.

Altres jugadors són el també anglès Herbert Kilpin, fundador de l’AC Milan i també jugador i entrenador dels rossoneri; i l'italià Edoardo Bosio, impulsor del futbol a Torino i fundador de tres equips de futbol en aquella ciutat: Torino FCC, Nobili Torino i Internazionale Torino. Aquest darrer equip s'acabaria fusionant amb  el Torinese, el qual derivaria a l'actual equip granata Torino Football Club.

Per part de l'equip “suís” que va jugar amb samarreta blanca, l'alineació estava formada per Therdicon, Williams, Suter, Schmid, Butler, Gamper, Iweins, Collison, Dewitt, Dégerine i Madler.

I dels seus jugadors podem destacar que la meitat jugaven al Servette Football Club, fundat el 1890 i en el Fussball-Club Zürich, fundat el 1896. D’aquests dos equips i en l'alineació de l'equip “suís”, trobem a François Dégerine, fundador del Servette Football Club, i impulsor del primer campionat de futbol a Suïssa, el 18971 i a Hans Gamper, fundador del FC Zürich.  

Però de Hans Gamper és obligat citar que sis mesos després del partit jugat a Torino, el 29 de novembre, reunit al Gimnàs Solé de Barcelona, juntament, entre d'altres, amb Walter Wild, Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Maier, Pere Cabot,  fundava el Foot-ball Club Barcelona, que esdevindria amb els anys, el Barça, més que un club.  

Així doncs, dins les curiositats històriques del món del futbol, el fundador del Barça va compartir un partit de futbol amb el fundador del Genoa i alguns dels seus jugadors il·lustres.

Per cert, el partit va acabar amb el resultat de 0-2 a favor dels “suïssos” i van guanyar una copa de plata entregada per la ciutat de Torino. 

(Des de Grifoni Barcelona volem donar les gràcies a Massimo Prati per donar-nos a conèixer aquesta història) 

Els jugadors "italians" amb la samarreta del Genoa

Les formacions dels dos equips, amb alguns jugadors identificats, Gamper al mig.

Les formacions dels dos equips

Gamper en els seus inicis com a jugador

Ottavio Barbieri

Ottavio Barbieri va néixer a Gènova el 30 d'abril de 1899.

Barbieri va començar a jugar en l'equip reserva del Genoa CFC, l'any 1919, i en el seu debut, al finalitzar el partit, l'entrenador del primer equip, el va fer cridar per si volia jugar ja que li faltava un defensa central. Barbieri va dir que sí, i després d'aquell matx amistós contra un combinat de soldats britànics, es va convertir en un jugador titular i indiscutible en el Genoa.

Amb el Genoa va jugar fins l'any 1932 i va guanyar dos "scudetto", els de 1922-23 (on el Genoa va guanyar-lo sense perdre un sol partit) i el de 1923-24. Barbieri podria haver guanyat el seu tercer campionat, i el Genoa seu desè títol, l'any 1925, però una sèrie d'irregularitats consentides en la final, pel règim feixista de Mussolini, van perjudicar clarament al Genoa i el títol li va ser otorgat al Bologna.

Barbieri era una persona tímida i no gaire xerraire. Com a jugador tenia un caràcter fort i escrupolosament honest, ràpid en les mitges distàncies, enèrgic i tàctic.

Amb l'equip rossoblù Barbieri va jugar un total de 268 partits, la majoria d'ells, fent de capità de l'equip, i va marcar 13 gols.

Barbieri també va jugar amb la Selecció italiana de futbol. Va disputar els Jocs Olímpics de Paris de 1924, arribant als quarts de final [3] i també va jugar 18 partits amistosos. En total amb la selecció azzurri va jugar 21 partits.

Ottavio Barbieri va debutar com a entrenador l'any 1933 amb L'Aquila Calcio. Allà va estar una sola temporada, i va ascendir l'equip a la Serie B. Les dues següents temporades va entrenar, primer al Rapallo Ruentes i després a l'Entella. Després es va fer càrrec per dos anys de l'Atalanta i de 1938 fins 1941 va dirigir el Genoa CFC, aconseguint com a major fita, ser el 4rt del campionat de la Serie A. Posteriorment va tornar a entrenar al Rapallo Ruentes i l'any 1942 es va fer càrrec de l'Spezia Calcio. En plena Segona Guerra Mundial, la Federació Italiana de Futbol va organitzar un campionat a la part nord d'Itàlia, la única que encara controlaven els feixistes. L'Spezia va estar format principalment per jugadors del cos de bombers de la ciutat i va guanyar el campionat de 1944, però la Federació Italiana de Futbol, al veure que el campionat era guanyat per un equip amateur de bombers, es va negar a reconeixe'l com a vencedor. L'any 2002 es va reparar aquest gest i l'Spezia va ser reconegut com el guanyador d'aquell campionat. [5]

La temporada 1945/46 entrena a la Sampierdarenese i la següent retorna a l'Spezia. L'any 1948 fitxa pel Seregno però descendeix a la Serie C.

Després va entrenar el Luchesse i el 18 desembre 1949, va ser el seu darrer partit. El seu equip va guanyar a la Sampdoria per 3-0, però després del matx es va trobar malament i és traslladat a un hospital de Gènova. Moriria deu dies després, el 28 de desembre. El seu funeral va ser multitudinari.

Sébastien Frey

Sébastien Frey és nascut el 18 de març de 1984 a Thonon-les-Bains (França).

El seu debut com a jugador professional va ser amb l'AS Cannes, la temporada 1997/98, amb tant sols 17 anys, club en que va jugar en les categories inferiors. Va debutar en la Ligue 1, el 20 de setembre de 1997, jugant com a titular contra l'Rennes (1-1). En l'equip francès només va jugar una temporada i 24 partits, ja que l'Inter de Milà es va fixar en ell i el va fitxar. Amb l'equip italià va debutar a la Sèrie A el 21 març de 1999 quan va substituir a Gianluca Pagliuca en el partit contra la Sampdoria, convertint-se en el porter més jove en debutar amb l'equip interista i el primer estranger que defensa la porteria nerazzurri.

L'estiu de 1999 va ser cedit al Verona, amb la intenció de madurar com a porter, on va jugar 30 partits de lliga. La temporada 2000-2001 va tornar a l'equip de Milà i va debutar en els partits preliminars de la Champions League. Pel seu comportament exemplar, la maduresa i el compromís va ser el capità de l'equip en alguns partits.

L'arriba de Francesco Toldo a l'Inter va fer que Frey, en el mes de juliol del 2001 fitxés pel Parma.Aquella temporada el Parma es va proclamar campió de la Copa Itàlia, tot i que Frey no va disputar cap partit d'aquesta competició. En el club de l'Emilia-Romagna va jugar 3 temporades i un total de 155 partits (132 d'ells de lliga), amb una mitjana de 1,3 gols encaixats per partit.

En el mes de juny del 2005 va ser cedit per la Fiorentina, fitxant definitivament pel club viola en el mes de maig del 2006. En la seva segona temporada va jugar tots els partits de lliga amb un promig de 0,8 gols encaixats per partit.[3] En el club viola es va lesionar greument dues vegades, la primera el 10 de gener de 2006, durant un partit de Copa contra la Juventus a la tibia, i la segona, el 3 de novembre de 2010 en un entrenament, al genoll i va haver de ser operat. En la Fiorentina va jugar un total de 218 partits i va encaixar 220 gols.

En el mes de juliol de 2011 es va anunciar el seu fitxatge pel Genoa CFC. Va debutar amb el club rossoblù l'11 de setembre del 2011 en el partit contra l'Atalanta.

[modifica]Selecció Nacional

Sébastien Frey va jugar amb les categories inferiors de la selecció i va debutar amb la selecció absoluta el 21 de novembre de 2007 en un partit de classificació per l'Eurocopa 2008 contra Ucraïna. Després de jugar un segon partit, el 28 de maig de 2008 contra l'Equador va anunciar que es retirava de la selecció francesa per discrepàncies amb l'entrenador Raymond Domenech. Posteriorment va criticar que el nou entrenador Laurent Blanc no el convoqués. Fins a la data no ha tornat a jugar amb la selecció.

En els seus primers 20 partits com a porter del Genoa, ha encaixat 31 gols.

Boško Janković

Boško Janković (en serbocroat Бошко Јанковић), és nascut l'1 de març de 1984 a Belgrad (Sèrbia). El seu debut com a jugador professional va ser amb l'Estrella Roja de Belgrad, on va jugar 90 partits i va anotar 27 gols, entre els anys 2000 i 2006. Cal dir que entre els anys 2000 i 2002 va jugar al juvenil de l'equip roig-i-blanc, i la temporada 2003-2004 va ser cedit al FK Jedinstvo (de la ciutat serbia d'Ub, a Kolubara).

En l'Estrella Roja va guanyar tres lligues i tres copes.

Després de l'Estrella Roja, va fitxar per 5 temporades amb el RCD Mallorca, però a les illes només va jugar una temporada, jugant 28 partits i marcant 9 gols. L'estiu del 2007 va fer el salt al Calcio. Va fitxar per l'US Palermo. Allà va tenir una temporada irregular, marcada pels canvis d'entrenadors. Tot i així ja jugar 27 partits i va marcar 2 gols.

En el mes de setembre de 2008, el club rosanero, el cedeix al Genoa CFC (sent fitxat a mitges amb el Palermo i l'equip grifoni en el mes de gener del 2009). Va jugar 45 partits i va anotar 5 gols. Va marcar el primer gol amb la samarreta rossoblù el 10 de gener de 2009, en un Genoa-Torí. Després va marcar dos gols davant el Lecce , un d'ells, recordat per espectacular cop de taló des d'un angle tancat. Va marcar contra el Nàpols  i en el darrer partit de la temporada contra el Lecce.

Abans de començar la temporada 2009/10, a principis d'agost, Janković es lesiona greument al genoll i es perderà la meitat temporada. Tot i així va poder jugar 3 partits. Quan es recupera, recau novament en el mes de març, i estarà 10 mesos sense jugar. Aquesta lesió fins i tot, l'apartarà de poder jugar el mundial de Sud-Àfrica amb la seva selecció, en la qual tenia anava sempre convocat des del seu debut el 15 de novembre de 2006 en el partit amistós Sèrbia-Noruega, jugat a Belgrat.

En el mes de novembre de 2010 tornarà a debutar amb la samarreta rossoblù, després de 10 mesos d'inactivitat, però ho farà amb el segon equip. El 10 de gener del 2011 jugarà de nou amb el primer equip, els darrers minuts del Genoa-Lazio. Al llarg d'aquella temporada jugarà 7 partits, 6 de lliga i 1 de copa.

En el mes de juny de 2011, el Genoa CFC es va fer amb el 100% dels seus drets.

El primer partit oficial de Janković amb el Genoa, la temporada 2011/12 va ser el 2 d'octubre contra el Parma. El 26 d'octubre, en el partit contra la Roma, va marcar el seu primer gol de la temporada amb els rossoblù.

Una salutació de Sebastien Frey!!

El nostre gran porter ens ha saludat via twitter!

Merci @SebastienFrey Bonne Chance!
Forza Genoa!

Coneguem els jugadors: Ze Eduardo

José Eduardo Bischofe de Almeida, conegut futbolísticament com Zé Eduardo o Zé Love, va néixer el 29 d’octubre de 1987 a la ciutat brasilera de Promissao (Sao Paulo). Va començar a jugar en els equips inferiors del Palmeiras (2005), Cruzeiro (2006), Sport Recife i Gremio (2007), guanyant amb aquest darrer equip l’any 2007 Copa São Paulo de Futebol Júnior. Els anys següents va jugar, en qualitat de cedit amb el Ferroviaria. Fortaleza, que el fitxa i el cedeix novament al Pinheiros Palmeiras, America Mineiro, Atletico Paranaense i ABC Futebol Clube, tenint un promig regular d’un gol cada dos partits. L’any 2010 el Fortaleza el vende definitivament al Santos, on guanya el Campionat Paulista i la Copa del Brasil. A més, com a premi individual guanya el premi Nei Paraíba com millor jugador sub-23. En el mes de juny de 2011 amb el Santos es proclama campió de la Copa Libertadores, on va jugar tots els partits.

Va fitxar pel Genoa CFC en el mes de gener de l’any 2011 i el mes següent va obtenir el passaport italià, ja que el seu avi patern era italià.

Coneguem els jugadors: Dario Dainelli

Dario Dainelli va néixer a Pontedera, un poble prop de Pisa, el 9 dejuny de 1979. Va començar la seva carrera futbolística jugant de defensa, en les categories inferiors de l'Empoli FC. Aquest equip el va cedir primer al Modena FC i després al SS Caves. Més tard va jugar al AS Andria BAT.

L'any 2000 va fitxar pel US Lecce, equip amb el qual va debutar en la Sèrie A. Va ser el 18 de febrer de 2001 en un partit contra l'AS Roma.

La temporada següent va fitxar pel Brescia Calcio, que el va cedir durant uns mesos a l'Hellas Verona FC. De la temporada 2001/02 a la 2003/04 va jugar al Brescia Calcio, on va jugar un total de 60 partits.

L'estiu del 2004 va signar un contracte amb l'AC Fiorentina,  on va arribar a ser el capità de l'equip l'estiu del 2005. La temporada 2008/09 va debutar a la Champions League. En 5 temporades a l'AC Fiorentina va jugar més de 140 partits a la lliga i va fer 7 gols.

En el mes de gener de 2010 va ser traspassat al Genoa per una xifra al voltant dels 5 milions d'euros. Amb el grifoni va debutar el 17 de gener de 2010 contra la Roma, perdent 3 a 0.

El seu primer gol amb els rossoblu el va marcar el 20 de març del 2011 contra el Bolonya, tot aconseguint un empat valuós.

Amb la selecció italiana ha jugat dos partits amistosos, el juny del 2005 i el setembre del 2006
En el mes de gener de 2011 Dario Dainelli va ser cedit al Chievo Verona.

Coneguem els jugadors: Floro Flores

Antonio Floro Flores va néixer el 18 de juny de 1983 a Nàpols. Va debutar professionalment en les files del Napoli com a davanter. Va fer el seu debut en la Sèrie A el 28 de gener de 2001 contra la Roma amb tant sols 17 anys. L’any 2004 es cedit durant sis mesos a la Sampdoria de la Sèrie A. La temporada 2004/05 Floro Flores va ser transferit al Perugia jugant a la Sèrie B i, malgrat les lesions, va marcar 8 gols i va estar a punt de pujar a la categoria d’or. L’estiu del 2005 va fitxar per quatre temporades per l’Arezzo, un equip de la Toscana, que jugava també a la Sèrie B. En els dos primers anys va ser premiat amb el “Cavallino d'Oro”, prestigiós premi aretino que es concedeix al millor jugador de l’any. La seva segona temporada, l’Arezzo va ser desqualificat a la sèrie C-1, a causa de l’anomenat “scandalo Calciopoli”, i Floro Flores va deixer l’equip amaranto i la temporada 2006/07 va fitxar per l’Udinense per tornar a jugar a la Sèrie A. Va participar en 37 partits, marcant 4 gols. En la seva segona temporada en l’equip blanc-i-negre va debutar a la Copa de la UEFA i va jugar un total de 42 partits, fent 7 gols a la lliga i gol en la UEFA. En el seu tercer any va jugar 32 partits i va marcar 9 gols.

A principis de l’any 2011 va sonar el Saragossa i la Juventus com a possibles destinacions, però finalment el Genoa va aconseguir la seva cessió amb una opció de compra a finals de la temporada. Va debutar contra el Chievo, el 23 de gener, i el seu primer gol rossoblu el va fer contra el Milan AC, el 6 de febrer 

Entre els anys 2000 i 2005 ha jugat diversos partits en els equips inferiors de la selecció italiana, des de la sub-17 a la sub-21.

Coneguem els jugadors: Domenico Criscito

Domenico Criscito va néixer el 30 de desembre de 1986 a Cercola, un poble de la província de Nàpols. Va marxar al nord i va començar la seva carrera futbolística com a defensa, en els equips inferiors del Genoa, club en què s'ha format com a futbolista i en el qual ha donat els seus passos més importants. L'any 2003 a la precoç edat de 16 anys va debutar amb l'equip rossublu a la Sèrie B italiana. La seva projecció i bones maneres van cridar l'atenció de la Juventus de Torí que el va fitxar a la temporada 2004-2005, amb l'objectiu que jugués primer a l'equip filial juventí. Al filial bianconero va romandre durant dues temporades. Va debutar amb el primer equip a la temporada 2007-2008 en la qual va disputar a prop d'una desena de partits, però Criscito, veient que no tenia la continuïtat necessària per seguir creixent va prendre una decisió admirable, va preferir deixar la Juve i tornar a Gènova, amb l'únic afany de tenir minuts. Primer ho va fer com a cedit per després passar a ser propietat del club genovès, en el qual ha trobat la continuïtat necessària per créixer i convertir-se en un dels laterals amb més futur del futbol italiana.
Criscito ha participat en pràcticament tots els equips inferiors de la selecció italiana, amb els equips sub-17, sub-18, sub-19, sub-20 i sub-21, amb la qual ha estat tot un fix fins que va debutar amb la selecció absoluta el 12 d'agost de 2009, en un partit amistos davant la selecció de Suissa. El seu primer partit oficial va ser el 5 de setembre del mateix any davant Georgia. La bona campanya que va fer amb el Gènova, va provocar que Criscito fos convocat pel Mundial de Sud-Àfrica 2010.

Coneguem els jugadors: Palacio

Rodrigo Sebastián Palacio va néixer el 5 de febrer de 1982, a Bahía Blanca, província de Buenos Aires, Argentina. Es va iniciar en el club Bella Vista, jugant de davanter. Com a professional va debutar amb el Huracan Tres Arroyos la temporada 2002/03. En aquest club va jugar 53 partits, marcant 15 gols. A principis de 2004, el Real Betis el va tenir a prova, però va tenir una oferta del Club Atlético Banfield i va tornar al seu país. En l'equip verd-i-blanc va jugar 36 partits i va marcar 16 gols i per la seva gran determinació va ser convocat amb la selecció argentina, debutant el 9 de març de 2005 contra Mèxic.
L'estiu del 2005 un dels grans de l'Argentina, Boca Júniors es fixa en ell i el fitxa i ràpidament es converteix en la figura de l'equip, on hi guanya dues lligues Apertura (2005 i 2008) i una Clausura (2006), a més d'una Copa Sud-americana (2005) i tres Recopes de Sud-Amèrica (2005, 2006 i 2008) gràcies als seus goles decisius.
La seva destacada actuació en la lliga Clausura 2006 va ser determinant per a la seva convocatòria a la Copa del Món d'Alemanya 2006. En el torneig Apertura del 2006 es converteix en el màxim golejador de la competició amb 12 gols, on el seu equip va quedar segon de la competició.
L'any 2007 guanya el seu títol més important, la Copa Libertadores, contra el Gremio de Brasil, marcant el primer gol del partit d'anada. La Copa Libertadores li va permetre jugar amb Boca Juniors, el Múndial de Clubs de Japó, on va quedar subcampió, al perdre la final contra el AC Milan, tot i que a nivell particular va guanyar la pilota de bronze de la final.
L'estiu del 2009, diversos equips de la lliga espanyola, com el Sevilla, el Deportivo o el Saragossa es van interessar pel jugador argentí, però finalment va preferir l'oferta del Genoa. Deixa Boca Júniors després de 185 partits i 82 gols.
El primer any amb els rossoblu va jugar 31 partits i va marcar 7 gols.

coneguem el jugadors: Eduardo Carvalho

Eduardo dos Reis Carvalho, més conegut com Eduardo Carvalho, va néixer el 19 de setembre de 1982 a Mirandela, Portugal. Juga de porter. Es va formar en el Sporting Clube de Braga, club que el va cedir la temporada 2006/07 al SC Beira-Mar, debutant a la primera divisió portuguesa. La temporada següent, Eduardo va ser cedit també, aquesta vegada a Vitória de Setúbal, equip amb el que va guanyar la Taça da Liga, tot tenint un protagonisme molt important.
Eduardo va tornar a l'Sporting Braga la temporada 2008-09, jugant en tots els partits de lliga, i debutant a la UEFA CUP.
Eduardo Carvalho va ser convocat per la selecció portuguesa per jugar els partits de classificació pel Mundial de Sud-Àfrica. Després de dos partits com a suplent, va debutar amb la samarreta lusa, el 11 de febrer de 2009, en un partit contra Finlàndia.
Durant el Mundial de Sud-Àfrica va ser la màxima figura del seu equip rebent tan sols un gol en els quatre partits que va disputar. Gràcies a això i a la seva constància en l'Sporting de Braga, on van quedar segons en la lliga, Eduardo va rebre moltes ofertes, però es va decidir pel Genoa.
En el mes de juliol de 2010 l'Sporting de Braga, anunciava que havia rebut 4,5 milions d'euros per part del Genoa, pel seu porter, mentre que retenia un 25% de la seva llicència.
Eduardo arribava a la porteria grifoni per ocupar el lloc deixat per Marco Amelia, fitxat pel AC Milan.
Eduardo Carvalho destaca pels seus reflexos i la seva bona col·locació.

Coneguem els jugadors: Rafinha

Marcio Rafael Ferreira de Souza, conegut com Rafinha, va nèixer el 7 de setembre a Londrina (Estat de Paranà, Brasil). Juga de defensor ofensiu, de lateral dret i de migcamp.
Rafinha va començar la seva carrera futbolística a l'edat de set anys, jugant pel Gremio Londrinense, un equip de futbol sala de la seva ciutat natal. A l'edat de dotze anys va començar a entrenar amb un club de futbol local, el PSTC, i posteriorment, el 2001, a l'edat de 16 anys, va signar pel Londrina Esporte Clube; Abans d'acabar el seu primer any com a jugador d'aquell club va fitxar pel Coritiba FC, encara que això li va implicar haver de traslladar-se centenars de quilòmetres de la seva ciutat natal. Al Coritiba, Rafinha va començar a mostrar el seu talent a nivell nacional.
Jugant a Coritiba, Rafinha va ser convocat per a la Selecció Sub-20 del Brasil i va jugar la Copa Mundial de Futbol Juvenil del 2005 als Països Baixos. Durant el torneig, Rafinha va marcar dos gols i va jugar un paper important en la consecució del Brasil de la medalla de bronze. El rendiment de Rafinha en el torneig va cridar l'atenció de nombrosos equips europeus, finalment va ser el FC Schalke 04 qui es va fer amb els seus serveis per un import de cinc milions d'euros, signant un contracte per quatre anys, debutant la temporada 2005/06.
En l'equip alemany va jugar 153 partits i va marcar 7 gols.
L'estiu del 2010 l'Atlético de Madrid es va interessar per ell, i anteriorment ho havia fet el Bayern de Munich, però a Rafinha li va agradar més l'oferta i el projecte esportiu del Genoa, fitxant pels rossoblú per 4 temporades per uns 8 milions d'euros.

Thiago Motta-2

El Gènova transita per la meitat de la taula i va acudir a Milà, per jugar contra l'Inter, amb la intenció de no arrugar-se. I ho va fer. Va aguantar fins al final el 0-0, fins i tot quan es va quedar en inferioritat numèrica per l'expulsió de Juric a falta de mitja hora i va deixar a zero a l'Inter en el seu camp per primera vegada després de 60 partits consecutius.

Thiago Motta va ser decisiu per aconseguir-ho. El brasiler, futbolista d'excel·lent planta, combatiu i amb visió de joc, sempre va ser el mig centre ideal quan es trobava en bona forma física. Així ho va fer en el Giuseppe Meazza, marcant el ritme just quan l'equip posseïa la pilota i tancant el centre del camp quan l'interintentava, a la desesperada, aconseguir el triomf per no perdre el liderat que ara comparteix amb l'Udinese i el Nàpols. El seu desplegament es va fer més evident en la recta final, quan amb inferioritat numèrica més podia sofrir el seu equip. El Motta que va saltar al terreny de joc tenia una imatge molt diferent a què habitualment lluia als terrenys de joc de la Lliga. Rapat al zero, més prim... Expliquen que Thiago li ha donat un gir a la seva vida i que, amb la tranquil·litat i l'equilibri en la part privada de la seva vida, ara vol recuperar el temps perdut en la seva carrera esportiva. Ara, després d'estrenar-se en la jornada anterior en el Gènova-Siena que va guanyar el seu equip, ja ha cridat l'atenció dels especialistes de la Sèrie A. Gian Gasperini, el seu tècnic, somia amb rescatar el millor Thiago.

coneguem el jugadors: Thiago Motta

Nascut al Brasil l'any 1982, però amb nacionalitat italiana, va jugar des de jove en les categories inferiors del FC Barcelona, per debutar amb el primer equip en la Primera divisió el 3 d'octubre de 2001 en el partit FC Barcelona-Mallorca (3-0). Motta va sofrir una greu lesió l'11 de setembre de 2004 en un partit contra el Sevilla FC que el va mantenir apartat dels terrenys de joc set mesos. Aquella mateixa temporada es va proclamar campió de Lliga amb el Barça. En la temporada 2005/06 va guanyar la Supercopa d'Espanya, la Lliga i la Lliga de Campions. Les constants lesions i la falta de rendiment en relació amb els minuts concedits van forçar la seva sortida del club. Així, l'Atlético de Madrid va fitxar aquest jugador per a la temporada 2007/08 encara que va jugar pocs minuts durant tota la temporada. El setembre del 2008 va marxar a jugar a la Sèrie A italiana amb el Genoa CFC, amb fitxa per 4 temporades, sent el primer jugador que juga al Genoa, després de fer-ho amb el FC Barcelona.

Motta va debutar amb el GenoaCFC el 19 d'octubre del 2008. Va entrar en el minut 15 en substitució del lesionat Milanetto i a partir d'ara pot gaudir de molts minuts pel contratemps del seu company. El Genoa es va imposar per 1-0 al Siena.

Plantilla 1989/90

Plantilla 1986/87

Plantilla 1985/86

Plantilla 1983/84

Plantilla 1982/83

Plantilla 1979/80