Una de freda...

Després de dues grans victòries consecutives, ara una de freda...Derrota davant un Catània entrenat per Diego "Cholo" Simeone i amb 8 argentins en l'equip titular, entre ells, l'ex-barcelonista Maxi López, que va fer el gol de l'empat a l'inici dela segona part, després que Floro Flores avancés els grifonis. El golejador va ser expulsat quan ja havia estat substituït per protestar al quart àrbitre. En la tangana l'arbitre amb la situació descontrolada també va expulsar Balardini, deixant els rossoblú sense tècnic. Aquest fet va condicionar el partit, ja que anteriorment Criscito també havia estat expulsat. I per acabar-ho de rematar, el Genoa amb 9 homes i a 15m del final, perdent 2-1, va fallar un penal xutat per Veloso...
Un partit per oblidar...o millor per recordar i aprendre dels errors.

Per molts anys!

Cap de setmana d'aniversaris! Dissabte, Juraj Kucka fa 24 anys i diumenge, Kakhaber Kaladze, 33! Per molts anys!

coneguem el jugadors: Eduardo Carvalho

Eduardo dos Reis Carvalho, més conegut com Eduardo Carvalho, va néixer el 19 de setembre de 1982 a Mirandela, Portugal. Juga de porter. Es va formar en el Sporting Clube de Braga, club que el va cedir la temporada 2006/07 al SC Beira-Mar, debutant a la primera divisió portuguesa. La temporada següent, Eduardo va ser cedit també, aquesta vegada a Vitória de Setúbal, equip amb el que va guanyar la Taça da Liga, tot tenint un protagonisme molt important.
Eduardo va tornar a l'Sporting Braga la temporada 2008-09, jugant en tots els partits de lliga, i debutant a la UEFA CUP.
Eduardo Carvalho va ser convocat per la selecció portuguesa per jugar els partits de classificació pel Mundial de Sud-Àfrica. Després de dos partits com a suplent, va debutar amb la samarreta lusa, el 11 de febrer de 2009, en un partit contra Finlàndia.
Durant el Mundial de Sud-Àfrica va ser la màxima figura del seu equip rebent tan sols un gol en els quatre partits que va disputar. Gràcies a això i a la seva constància en l'Sporting de Braga, on van quedar segons en la lliga, Eduardo va rebre moltes ofertes, però es va decidir pel Genoa.
En el mes de juliol de 2010 l'Sporting de Braga, anunciava que havia rebut 4,5 milions d'euros per part del Genoa, pel seu porter, mentre que retenia un 25% de la seva llicència.
Eduardo arribava a la porteria grifoni per ocupar el lloc deixat per Marco Amelia, fitxat pel AC Milan.
Eduardo Carvalho destaca pels seus reflexos i la seva bona col·locació.

Remuntada històrica

De tant en tant el futbol ens lliura espectacles com aquests. El partit que han protagonitzar el Genoa i la Roma ha estat senzillament màgic, i més tenint en compte com ha anat. És que la Roma va començar guanyant 3 a 0, però els grifonis van donar la volta i van vèncer 4 a 3, amb quatre gols a la segona part. Increïble!
El duel va tenir un nom propi destacat i va ser el de l'argentí Rodrigo Palacio que va marcar dos gols i va assistir a Alberto Paloschi en el quart gol, que també havia fet el segon.

Coneguem els jugadors: Rafinha

Marcio Rafael Ferreira de Souza, conegut com Rafinha, va nèixer el 7 de setembre a Londrina (Estat de Paranà, Brasil). Juga de defensor ofensiu, de lateral dret i de migcamp.
Rafinha va començar la seva carrera futbolística a l'edat de set anys, jugant pel Gremio Londrinense, un equip de futbol sala de la seva ciutat natal. A l'edat de dotze anys va començar a entrenar amb un club de futbol local, el PSTC, i posteriorment, el 2001, a l'edat de 16 anys, va signar pel Londrina Esporte Clube; Abans d'acabar el seu primer any com a jugador d'aquell club va fitxar pel Coritiba FC, encara que això li va implicar haver de traslladar-se centenars de quilòmetres de la seva ciutat natal. Al Coritiba, Rafinha va començar a mostrar el seu talent a nivell nacional.
Jugant a Coritiba, Rafinha va ser convocat per a la Selecció Sub-20 del Brasil i va jugar la Copa Mundial de Futbol Juvenil del 2005 als Països Baixos. Durant el torneig, Rafinha va marcar dos gols i va jugar un paper important en la consecució del Brasil de la medalla de bronze. El rendiment de Rafinha en el torneig va cridar l'atenció de nombrosos equips europeus, finalment va ser el FC Schalke 04 qui es va fer amb els seus serveis per un import de cinc milions d'euros, signant un contracte per quatre anys, debutant la temporada 2005/06.
En l'equip alemany va jugar 153 partits i va marcar 7 gols.
L'estiu del 2010 l'Atlético de Madrid es va interessar per ell, i anteriorment ho havia fet el Bayern de Munich, però a Rafinha li va agradar més l'oferta i el projecte esportiu del Genoa, fitxant pels rossoblú per 4 temporades per uns 8 milions d'euros.

El derbi 103 és rossoblu!

Sampdoria i Gènova s'han enfrontat en el partit ajornat que no va poder disputar-se el passat 19 de desembre a causa de la neu. El 'derbi' de la capital de Ligúria ha enfrontat a dos equips que miraven més als llocs de descens que a posicions europees.
Finalment l'equip grifoni s'ha endut la victòria.
Rafinha ha marcat un golàs en el minut 10 de la segona part, des de 25m de distància, un bòlid que no ha pogut aturar el porter de la Samp, que s'ha traduit en una explosió d'alegria i bengales en el fons rossoblu.
Amb aquesta victòria, ja tenim 31 punts, estem classificats els 11è i superem a la Sampdòria. Els llocs europeus ens queden a 10 punts.

Aquesta victòria, del derbi número 103, és la número 10 de derbis guanyats a casa la Samp.
La Lanterna brilla per il Grifo!.

La passió del poble rossoblú

(Extret i traduït del Genoa Club Salamanca)

Fa uns dies el president del nostre club em va demanar unes breus línies per poder publicar juntament amb els altres articles al nostre blog futboler, i que malgrat el meu poc temps i la meva falta d'experiència, per no dir nula, pel que fa a tot el que sigui escriure (m'entusiasma més llegir), em vaig posar una tarda a pensar, no sense dificultat, algun tema que podria interessar a tots els nostres lectors. El meu amic i president em va aconsellar que comencés amb alguna cosa fàcil: el "clàssic" Barça vs Reial Madrid (fàcil, guanya el Barça ... vaig pensar) que segurament tots coneixeran. En aquest moment se'm va ocórrer una idea més senzilla però alhora apassionada i que crec que, en algun moment de la vida dels aficionats, se'ns pot haver passat pel cap: el creure que en realitat no val la pena aquest sentiment , aquesta passió per el futbol, aquesta passió per uns colors.
D'acord, els parlo des del sentit d'un seguidor mediocre, així em defineixo, jo no em considero un gran seguidor del futbol en general, tot i ser membre d'aquest club, comparteixo més la passió d'una tarda amb els amics i unes cerveses mentre veiem un partit, (gràcies Caffé Bell'Arte per aquestes tardes estupendes) però sí que podria dir-los que he sentit aquests colors més d'una vegada i m'han apassionat.
Els explico: en l'únic viatge que vaig fer a Itàlia junt amb el meu amic Marc, a part de l'obligatòria marxa turística per l'estupenda ciutat de Gènova i voltants; mai oblidaré els gnocchi que vaig prendre en un petit restaurant al mig de la toscana, mentre anàvem de camí a un partit de futbol contra un equip que no recordo en una ciutat que se m'ha oblidat. En canvi el record que tinc d'aquell dia és una allau de gent rossoblu marxant darrere de la poca policia que els escortava: banderes, bufandes, samarretes, càntics i tots a l'uníson ... impressionant. Molts estaran dient que aquí també passa això del que parlo, i és veritat, però la diferència era que estàvem en un partit de segona divisió, l'estadi es va omplir a compte de l'afició del Genoa i l'equip de casa semblava l'equip visitant...a mi això em va impressionar.
Havia sentit parlar de l'afició dels italians pel futbol, obsessió fins i tot alguns comentaven, però jo parlaria de passió per uns colors que els identifiquen i estimen. Tot això ho vaig poder sentir de nou un temps més endavant en un partit que vam anar a veure entre el València i el nostre equip, allà, si encara no em tenien guanyat, ho van fer en gran... però això en un altre moment. Bé, espero que us hagin agradat una mica les meves paraules i que us hàgiu sentit identificats en algun moment.

Una salutació rossoblú a tothom!
Angél Barroso Diez